Emili Gené va néixer a Porreres l’any 1951. Tot i això, ha viscut quasi tota la vida a Palma. Va estudiar a la Universitat de Barcelona allò que deien filologia romànica, però que avui dia anomenam llengua i literatura castellana.
És un apassionat de la música: ha format part de bandes i ha cantat a diferents cors.
Actualment, és professor de llengua castellana i director en funcions de l’Institut Ramon Llull des de fa 10 any. A més, és crític de música i teatre al diari Última Hora, on també publica columnes i articles d’opinió. En els darrers mesos ha patit dins les aules del IES Ramon Llull l’aplicació del TIL i de les retallades més abusives del govern actual. En contra d’aquesta situació, només queda “esperar a les eleccions”, assegura. Tot i haver dimitit del seu càrrec de director, encara ho és en funcions.
Mentrestant, es dedica a l’activitat virtual a través de blogs de temàtiques diferents: paternitat, tecnologies, educació… És un exercici fantàstic per mantenir-se en contacte amb l’actualitat, més enllà dels mitjans de comunicació tradicionals.
A. Tarragó: Quan i com va començar la teva col·laboració en un diari?
E. Gené: Els meus començaments varen ser fa trenta anys al Diari de Mallorca amb articles d’opinió i al diari Baleares amb alguna col·laboració. Deu anys més tard, vaig començar al diari Última Hora com a crític de teatre: varen oferir-me el lloc de treball perquè el crític que tenien es va jubilar. Una vegada dins el diari, el crític de música clàssica també es va jubilar, i com que sabien que sóc aficionat i també he tocat, poc temps després vaig començar a col·laborar també com a crític de música. Després vaig ser jo mateix que me vaig animar i li vaig proposar al director si podia de tant en tant fer alguna col·laboració articulista, d’opinió. Com que va anar bé, encara continu aquesta activitat.
Et consideres més crític, articulista, columnista…?
La feina que més faig és de crític, però a mi m’agrada bastant més fer articles d’opinió.
Quin creus que és el teu estil a l’hora de donar la teva opinió?
Com jo intent fer la crítica, o com jo crec que hauria de ser la crítica: ha de ser constructiva, excepte quan veus d’una manera tan evident que allò és un desastre, que sents l’obligació de dir-ho. Ha de servir per animar a la gent a que vagi a veure aquella obra o escoltar aquell concert i no ha de ser una crítica basada en subratllar les imperfeccions. Ha de ser sincera, honesta. No ha de ser pedant, no ha de ser una excusa per què qui escriu demostri tot el que sap sobre allò. Pel que fa als articles d’opinió, m’agrada que siguin el més personals possibles. Que no siguin tòpics, que no siguin massa previsibles però sense allunyar-se de la realitat, sent fidel a l’actualitat.
Avui dia, què es necessita per ser un bon crític?
Per ser un bon crític, has de tenir una certa empatia per posar-te a la pell dels actors o dels músics que han fet tanta feina per poder arribar a mostrar una cosa. Com quan diuen allò de “ver los toros detrás de la barrera”: des de l’exterior pareix molt fàcil, tu te seus allà i veus el que surt bé i malament, el que és millorable. Però intenta tú fer-ho millor.
…i com a professor, quin és l’element clau?
Vaig llegir una enquesta que em va marcar molt, en què deia que el que més valoraven els alumnes en el seu professor/a era el sentit de l’humor. Si jo hagués estat d’un institut en què jo, com a director, pogués elegir els professors, el primer que demanaria i exigiria seria això. Perquè els alumnes sempre es queixen “ha vengut un professor, amargat, que la paga amb nosaltres”, i no només és això, sinó que el professor està cansat, perquè surts d’una classe per anar-te’n a una altra. Però això l’alumne no ho hauria de pagar, l’alumne ha de tenir dret a rebre educació, instrucció, coneixements… d’una persona que estigui alegre, que sigui optimista, que se senti bé i que estigui content d’estar allà.
És compaginable la teva feina de director d’un dels instituts més importants de Palma amb la del diari?
Sí, és compaginable. No m’ha ocasionat cap interferència, és a dir, que no he rebut per part de pares d’alumnes una queixa pel que jo dic o public, o per part d’algun professor. Personalment, crec que són aspectes enriquidors i complementaris. L’experiència com a professor i com a director em dóna una gran oportunitat per observar la realitat, una realitat molt propera, des dels adolescents, d’aquest món que canvia tan ràpidament. I d’altra banda, el diari em permet de tant en tant poder donar forma a pensaments o experiències que, d’una altra manera, pot ser no tendria l’oportunitat de definir-los tan bé. Més que interferir, s’han enriquit, m’han servit per millorar tant en una cosa com en l’altra.
Has rebut alguna queixa sobre una de les teves crítiques?
Qualque vegada sí. Algun actor o director m’ha escrit o telefonat per dir-me el que no els hi havia agradat però no ha estat una situació incòmoda ni he hagut de rectificar res. Fins i tot ha estat una excusa per conèixer millor l’artista.
Les crítiques que fas, sempre te les demana el diari, o tu pots escollir?
Meitat i meitat. Tenc bastanta llibertat per triar el que jo consider més interessant o val la pena promocionar. Per exemple, de vegades hi ha grups que tenen poc suport publicitari i pens que és gent que fa una cosa que és meritòria i artísticament és interessant, doncs val la pena que surti una crítica, ja que no tenen publicitat. Però també és vera que en casos com ahir, per exemple, que hi havia un concert a la seu amb la coral de la universitat i l’orquestra simfònica balears, i anava la reina, efectivament, el diari em va telefonar un dia abans dient-me que havia d’anar, encara que ja hi pensava anar pel meu compte. El diari s’encarrega de que cobreixi segons quins esdeveniments importants, aquests me’ls exigeix.
Com has pogut notar la diferència ideològica en els diversos diaris que has treballat?
En absolut he notat cap diferència ideològica. El gran avantatge que tenim els articulistes d’opinió és que és independent del diari, nosaltres ens feim responsables. No he tengut cap pressió ni cap exigència, ni cap orientació ni obligació. En aquest sentit, ser col·laborador d’un diari és quasi un privilegi, ja que et permet formar part d’una empresa periodística, sense l’esclavitud i la dependència que puguis tenir des del punt de vista ideològic. Si tu escrius com a professional de la casa has d’acceptar les exigències, ja que per alguna cosa ets un empleat, t’has de sotmetre a les prioritats.
Una opinió general sobre la premsa mallorquina.
La veritat és que jo crec que no està malament. El Diari de Mallorca, per exemple, a nivell de col·laboradors, m’agrada bastant. Última Hora, també té les seves cosetes, no està malament. Pels pocs que som, una ciutat com Palma, tengui dos diaris importants, està bastant bé, crec que és digne. També hauríem de parlar de l’Ara Balears, que me pareix un luxe total, en disseny, en qualitat, en contingut, en col·laboracions, és una bestialitat. És un diari encara molt minoritari, que ha tengut problemes per la seva aposta sociolingüística, que aquí a Balears costa molt. Però des del punt de vista editorial és fantàstic, un diari a nivell europeu. No només la part que es fa a Catalunya, sinó la part que es fa aquí és molt bona.
Consideres que el fet de participar en un diari ha suposat una basa a l’hora de criticar el que està passant i l’està afectant tan directament?
Clar perquè, vulguis que no, el fet de participar en un diari, et manté a prop de l’actualitat informativa i també et crea una responsabilitat, ja que a l’hora d’escriure has de xerrar d’alguna cosa que estigui passant ara, que interessi a la gent. Per tant, tens més necessitat professional d’estar connectat en l’actualitat que no un professor normal.
Fa poc que vàreu celebrar el centerani de l’Institut. 100 anys són molts, què creus que és el que distingeix el Ramon Llull de la resta d’instituts de Palma?
El Ramon Llull té una característica que el diferencia brutalment dels altres, de tota Mallorca, que va ser l’únic institut durant més de 100 anys i d’ençà que es va constituir, a mitjans de segle XIX, fins a pràcticament els anys 60, era pràcticament l’únic institut que hi havia. Això fa que tota la gent que estudiava passava per aquí, i això li donava prestigi. Per exemple, entre els seus alumnes i professors trobam personalitats il·lustres com Marià Aguiló, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Miquel dels Sants Oliver.
A part, no hi ha altre edifici que es pugui comparar, no hi ha cap altre institut que tengui aquesta llarga tradició, aquestes dimensions… És un dels grans edificis de Palma. No és només que sigui molt més antic, molt més gran, molt més espectacular, sinó que es pot situar entre els deu edificis més emblemàtics de la ciutat: Gran Hotel, la Seu, la Llotja, algun edifici modernista, l’Almudaina, patis del casc antic, qualque palau… Això també li dóna un caire específic.
Com heu viscut els darrers mesos tan negres per l’educació dins l’institut?
Per començar, el TIL, horrible. Jo he dimitit. Una cosa és la discussió metodològica, pedagògica, lingüística, política… que és des del meu punt de vista gratuïtat, ja que no és una prioritat. Aquesta lluita entre el castellà i el català abans, no tenia aquesta lluita, convivien les dues llengües, entre alumnes i professors. Encetar aquest programa que, en el fons, el que intenta és reduir la presència del català, introduir l’anglès a la força, de manera universal, sense que hagi professors, sense que els alumnes hagin tengut temps d’haver-se format des d’infantil fins a primària, és una introducció precipitada, confusa, en definitiva, molt malament. No crec que hi hagi res que es pugui salvar del TIL, no li veig res de bo. És precipitat, confús, innecessari, contraproduent.
A part d’això, la vaga. Va començar aquest curs amb una vaga general que va durar unes tres setmanes. I aquí teníem tots els nins de tercer d’ESO que estaven sense classe. Si ja l’ensenyament és deficitari, si a més li afegeixes un ambient de vaga, que els alumnes ho tradueixen a “una festa”, després de dos mesos encara hi havia alumnes que venien dient “és que jo pensava que encara havia vaga”. És a dir, horrible, aquest és l’adjectiu que ho defineix. Tot i això, no estic en contra de la vaga, ja que és un dret dels treballadors, dels professors. Va servir per conscienciar la societat, va ser un dels elements més importants per aconseguir que sortissin més de 100.000 persones al carrer. És a dir, que la vaga va ser un èxit. Ara, des del punt de vista social, escolar, ha tengut un impacte important.
Has expressat la teva opinió sobre això al diari? Ha estat útil?
Sí, he escrit qualque article però només he rebut resposta d’algun professor, algun conegut, que m’ha dit si els hi ha agradat o no. Però del diari directament o de la conselleria, no m’han fet arribar res.
No trobes que hagi estat útil?
No. El mes de setembre, el Tribunal Superior de Justícia de Balears va emetre un dictamen pel qual paralitzava l’aplicació del TIL, però com que el govern tot d’una va treure un decret que passava per damunt del TSP, va quedar anul·lat. La UIB també va dir que no. Així, que a mi no em faran cas, jo ho feia per no estar callat.
I la teva dimissió és perquè no vols formar part d’això o com a reivindicació tambe?
Segurament per les dues coses. En primer lloc, perquè ni com a director ni com a professor, ni com a funcionari, se m’obliga a aplicar coses que me pareixen un desbarat total. I, en segon lloc, com a forma de protesta.
Hi ha hagut altres directors d’altres instituts que hagin reaccionat com tu?
D’instituts són uns 12 o 13. El primer va ser el d’Inca, jo vaig ser el segon i després s’han anat afegint la resta.
Consideres que el català està patint un canvi dins les aules a Mallorca?
Segons l’enquesta d’aquest any, que feim aquí, el català retrocedeix a les aules entre els alumnes i es manté dignament amb els professors. És a dir, que si no fos per les aules el català aniria pitjor. El castellà està de cada vegada més present entre els alumnes com a eina de relació.
El castellà continua sent la llengua de prestigi, tota la tele i el cine que veuen són en castellà, també diria que tots tenen el mòbil en castellà. A part, tot el PP, que és el partit que governa, és un partit clarament espanyolista. La societat mallorquina és poc catalanista, poc fidel o que estima poc el català. També s’ha de dir que hi ha hagut molta immigració i clar si tu no tens uns programes molt clars d’inmerssió lingüística aquesta gent imposa el castellà.
Com veus les tecnologies de la informació i la comunicació avui dia? Tant en el camp educatiu com en el periodístic, són bones aliades?
En el camp periodístic no és que siguin importants, és que són imprescindibles: maquetació, processadors de la informació… Jo, per exemple, no pos un peu al diari des de fa anys, ens escrivim via mail, missatges, twitter… Les eines informàtiques formen part de la naturalesa i identitat del periodisme.
En el camp de l’educació no, per res. Com que no és necessari… Un diari és una empresa que té mitjans i ha de ser rendible, per tant, no li queda més remei. Però aquí, jo cobro el mateix si faig servir o no als meus alumnes l’ordinador. És mes còmode fer classe amb pissarra i explicar a classe amb el llibre de text. Ara, la meva opinió és que l’ensenyament, si no fa aquest canvi, aquesta adaptació, cada vegada serà més un fracàs. Si no renova la metodologia, si no incorpora d’una manera real i no només teòrica aquesta competència digital… serà una cosa arqueològica. Professionalment, queda al marge o endarrerida a la realitat. Jo incorporaria les TIC des de primària. Amb ordinadors, tàblets… El que sigui necessari. A l’escola el que haurien de fer és ensenyar a utilitzar l’ordinador dins un entorn normal, no com si fos una joguina.
I al teu blog? Com va començar la teva activitat?
Vaig començar fa uns vuit anys i va començar amb un blog perquè trobava que paral·lelament als mitjans informatius, internet donava una informació més interessant que la dels diaris, molt més personal, més específica, i això me va parèixer molt interessant. El vaig mantenir de manera constant uns 5 anys, un blog que es deia “Después de Google”, dedicat a la tecnologia, a internet, a pàgines web, a edició web… a tot aquest món. Va arribar a tenir bastant d’èxit, amb unes 3.000 visites al dia, i estava bastant ben posicionat. Però va arribar un moment en què me duia massa feina i a mi tampoc m’interessava tant aquest tema com per professionalitzar-me, per això vaig decidir tancar-lo.
Després, tenia d’altres, més personals: un que era de temes de gènere, que se deia “Mi papá me mima”; un altre que era de coses de classe, que es deia “Diario de un profe”; després un altre de Linux, de Ubuntu, que se deia “Ubuntu en català”… És, a dir, anava obrint blogs, com que avui dia no costa res i ho pots fer en un dia, volia veure com anava.
Tots aquests els vaig acabar tancant i els vaig aparcar. Vaig obrir un altre per reunir-ho tot, ara el mantenc però no l’actualitz. Després també mantenc la pàgina de l’Institut, la pàgina d’una comissió per celebrar el centenari de l’Institut, i he creat la pàgina del Facebook també. Mantenc activitat virtual.
Consideres que és una bona eina per començar a desenvolupar-se en el món del periodisme avui dia?
Sí, totalment. Jo recoman a tothom que tengui un poc d’inquietud, de creativitat, de ganes de comunicar-se, que obri un blog. Molt abans d’obrir-se un compte de Facebook o Twitter. Perquè un blog, amb una publicació, opines, per exemple, el que està passant a Síria. Una notícia te xerra dels morts que hi ha hagut, d’acord, però, perquè moren aquestes persones? Què està passant? Quins actors estan intervenint?
A Twitter, tens l’espai massa limitat i a Facebook penges una foto i dius on ets, per exemple. Però el blog et permet fer anàlisi, i això és essencial per qualsevol periodista, columnista, analista… Que vulgui anar més enllà de ser un simple intermediari o difusor d’informació. Un blog és un gran exercici per periodistes o aspirants a periodistes. Encara que tenguis pocs lectors, simplement com a exercici, és fonamental.
A més, un blog té una cosa molt bona, que el diferencia dels diaris. Un diari, qui el compra? Doncs, qui es afí a la seva ideologia i llegeixes aquelles coses amb les quals quasi prèviament ja simpatitzes. Però un blog està obert a tothom i això és molt fort. De cop te pot entrar algú que comenta i te pot criticar el que vulgui. Això és el que me pareix un exercici fantàstic. El fet d’estar exposat.
